Treball i República

Quan sentim a parlar de classe treballadora acostumem a fer-nos la imatge (masculina) d’un home de mitjana d’edat, amb granota blava i treballant a una fàbrica, que ens evoca a una postal que no va amb nosaltres.

Però classe treballadora és la majoria de la població. Des de l’autònoma que malviu amb feines que abans eren assalariades, l’investigador d’una universitat, l’aturat de llarga durada, o la jove amb cinc llengües d’un call-center. Ho corroboren les dades de l’Idescat 2015, on el 68,5% de les llars catalanes tenen uns ingressos que van dels 9.000 € als 35.000 € per unitat familiar.

És cert que la forma com s’estructura el treball ha canviat força els darrers 30 anys i la plusvàlua passa a cada cop menys mans. El que fou la Unió Soviètica ja no existeix i no fa de contrapès de les polítiques laborals i de (des)protecció social del món occidental, però també per la globalització del comerç i la revolució tecnològica.

Per evitar el conflicte que pot suscitar un debat terminològic quan fa anys que ens diuen que som classe mitjana, que els pobres són els que han vingut de fora i els rics ho són perquè s’ho han treballat, potser és més adequat referir-se a classes populars.

El que sí que és evident és que tant la victòria del capital (especialment el gran capital i l’especulatiu) sobre el treball, com la pèrdua de consciència en l’imaginari col·lectiu de pertànyer a la mateixa classe, amb el consegüent afebliment de la força del sindicalisme, han menat a la desregulació i precarització de les relacions laborals. El resum seria allò tan cert com que aquesta generació serem més pobres que la dels nostres pares.

Però de riquesa n’hi ha. En molt poques mans, però n’hi ha. I es tracta de repartir-la de manera equànime.

La construcció d’una república és una oportunitat immillorable d’assentar les bases sòlides d’un model de relacions laborals i protecció social pensat per (a) les majories socials.

Aquestes bases han d’anar orientades al repartiment de la riquesa i l’economia productiva per mitjà d’una regulació sociolaboral de foment actiu de l’ocupació estable i de qualitat, de desterrament de l’atur sistèmic i de la igualtat efectiva entre homes i dones.

Però a més és l’oportunitat de tenir un model sindical independent, plural -amb alts índex d’afiliació- i eficaç en el control i implementació de les polítiques públiques en matèria social i laboral.

Al món globalitzat que som la competitivitat no s’aconsegueix reduint costos laborals, perquè sempre hi haurà algú altre que produirà més barat. La clau són les polítiques públiques de creació d’ocupació qualificada i en la inversió en investigació, desenvolupament i innovació (I+D+I), activant el teixit productiu i les capacitats pròpies del país.

L’ocupació de qualitat és tenir, també, un marc regulador que garanteixi un poder adquisitiu digne, amb un Salari Mínim Interprofessional (SMI) que sigui com a mínim el 60% del salari mitjà, i que al mateix temps és primordial per a l’activació de l’economia i el teixit productiu.

Bastir la república de les majories és fer inversió pública en sanitat, educació i protecció social i és, per tant, augmentar l’ocupació pública en serveis sanitaris, educació, serveis sociocomunitaris i en l’administració lluny de les externalitzacions i privatitzacions dels puntals bàsics d’un Estat avançat. Però també lluny de models ineficients o clientelars que fomenten el corporativisme.

La República Catalana pot ser exemple, també, que reduir la jornada laboral i l’edat de jubilació -amb pensions dignes- tot assegurant l’ocupació plena i la incorporació del jovent al mercat de treball, és compatible amb una gestió eficient.

El país que volem, el país de tothom, no és cap carta als reis. És possible i només sortint del Regne d’Espanya el podem construir.

Article publicat pel membre d’Esquerres per la Independència el 13 d’abril de 2017 al digital l’Unilateral (enllaç)

About the Author: esquerresxsisi