La viabilitat de les pensions en la nova República catalana

Un dels temes que més discrepància ha generat i que més han estat manipulats pels adversaris de la independència de Catalunya ha estat la viabilitat del sistema de pensions, però també l’amenaça de l’impagament de les pensions per part de l’Estat espanyol en cas de declarar-se la independència de Catalunya.

Es evident que qualsevol país necessita d’un sistema de protecció social per garantir la cohesió social i la prosperitat. En el nostre cas, ens trobem davant d’un model de repartiment –i per tant de solidaritat intergeneracional- ja que el treball de les persones joves serveix per pagar les pensions de les persones jubilades, que amb el seu esforç i sacrifici van ajudar a tirar endavant el país i van contribuir, amb les seves lluites i reivindicacions, a fer que els que avui treballin ho facin en millors condicions.

En aquest sentit, cal tenir en compte que el problema fonamental és a la partida dels ingressos i no a la de la despesa. Això posa de manifest la importància del model productiu, perquè allò essencial és que hi hagi més actius que passius, però també que les cotitzacions siguin raonablement altes. Per tant, la clau de volta de la seva sostenibilitat és en el mercat de treball. I la pregunta que ens hem de fer és si volem un model econòmic com l’actual, amb sectors intensius en mà d’obra i baixa productivitat, amb una gran temporalitat i precarietat laboral, reducció de salaris, trajectòries professionals intermitents… o per contra, apostem per un mercat de treball de qualitat, amb sectors productius, eficients i innovadors? Aquest és un repte cabdal que la nova República Catalana haurà d’afrontar.

D’altra banda, la segona gran preocupació és què passarà el dia 1 després de la declaració d’independència amb les pensions? Evidentment, es poden donar dos supòsits: que la independència sigui pactada amb Espanya i que la transició del sistema de pensions sigui negociada. En aquest cas, les pensions se seguiran pagant amb normalitat i es farà el repartiment d’infraestructures, es reconeixeran les cotitzacions fetes a Catalunya, se signaran els convenis internacionals necessaris… Però també pot succeir que Espanya no vulgui negociar una separació acordada. En aquest cas, això afectaria greument la sostenibilitat del sistema de pensions espanyol, ja que no només Espanya es veuria obligada a seguir pagant les pensions dels pensionistes que resideixen a Catalunya, sinó que Catalunya podria cobrar les cotitzacions dels treballadors i de les empreses catalanes.

I per què diem que Espanya hauria de seguir pagant les pensions. Doncs perquè les seves lleis així ho diuen. Ho diu la Constitució, on no es permet la discriminació per raó d’origen o nacionalitat, o també la Llei d’estrangeria, que no exigeix la nacionalitat per tenir dret a les pensions. Però també ho diu el Conveni europeu de Seguretat Social, on es recull l’obligació dels estats europeus a pagar les pensions sense tenir en compte on viuen els ciutadans.

Per tant, el debat no és en la viabilitat del sistema de pensions o en la garantia dels drets reconeguts a les persones, sinó en com garantim i fem més eficient aquest sistema a mig i llarg termini amb unes condicions de treballs dignes. I aquest és un debat que el parlament de la nova república haurà d’afrontar per garantir-ne la seva sostenibilitat, amb una clara aposta, des de l’esquerra ideològica, en el sistema de repartiment pels valors de redistribució de la riquesa i solidaritat intergeneracional.

Article publicat pel membre d’Esquerres per la Independència Carles Bertran publicat el 6 d’abril del 2017 al digital el Món (enllaç)

About the Author: esquerresxsisi