Independència i 27S, el paper de les esquerres

Aquesta setmana s’ha reactivat la Campanya Esquerres per la Independència (hereva de l’Esquerres pel SíSí). Ho considero un fet significatiu. Fa temps que tinc la impressió que, en el debat nacional, o avancem clarament en termes de sobirania, o l’alternativa no és quedar-nos com estem, sinó pitjor, a tots nivells, també el social. Per a molta gent, el debat nacional és irrellevant (i fins i tot molest) perquè considera que ens distreu dels «problemes reals», i des d’una determinada visió procedent de l’esquerra, es considera fins i tot que entrar en el debat nacional significa fer el joc a la dreta.

Fa pocs dies llegia a socialistworker.org una entrevista prou interessant (Lessons from Scotland). L’entrevistat era Neil Davidson, professor de Sociologia a Glasgow, membre de Revolutionary Socialism in the 21st Century (rs21), promotor de la Radical Independence Campaign (RIC) i autor de llibres com How Revolutionary Were the Bourgeois Revolutions. També va analitzar els resultats del referèndum escocès a New Left Review.

El context de l’entrevista té lògicament molt a veure amb el cas escocès, però moltes de les coses que hi diu Davidson escauen perfectament al cas català, almenys des de la perspectiva d’algú que, com jo, creu que les aspiracions independentistes no són en cap cas contradictòries amb les idees i les lluites tradicionalment associades a l’esquerra.

El punt de partida de la reflexió és ben clar: en el referèndum escocès els votants van rebutjar la declaració d’independència, però per un marge certament petit (55 vs 45 percent). Davidson n’extreu diverses lliçons. Entre elles, però, destaca el fet que el “Sí” va estar ben a prop de guanyar, quan ningú no hi comptava mesos abans: «Veníem des del darrere –diu–, i en els darrers sis mesos vàrem recuperar molt de terreny. Al principi hi havia un 30 per cent que clarament apostava pel “Sí”, el 50 per cent pel “No”, i un 20 per cent que dubtava. Al final vàrem constatar que la majoria de les persones que van votar “No” ja havien decidit la seva posició feia dos anys, i mai va flaquejar». La clau, doncs, va ser convèncer el 20 per cent de gent indecisa.

Segons Davidson, l’SNP va fer una campanya burgesa (sic) altament convencional, posant l’accent en esdeveniments mediàtics amb celebritats i no tant en continguts. Va ser l’aparició del Radical Independence Campaign, afirma, que reunia la major part de l’extrema esquerra escocesa, qui va canviar radicalment la dinàmica de la campanya. La RIC, diu, va aconseguir portar el debat de la independència a l’esquerra, cosa que no havia aconseguit l’SNP, de perfil més socialdemòcrata. Com? Parlant amb la gent sobre com, per exemple, la independència permetria defensar millor el Servei Nacional de Salut (que l’Estat britànic està retallant i privatitzant), o exigint la retirada dels míssils nuclears Trident. Van ser aquesta mena d’arguments els que van ressonar en les comunitats de la classe treballadora, i van fer que almenys una part, enquadrada en la categoria ‘indecisos’, s’acabés decantant pel “Sí”.

Per a Davidson, si haguessin parlat de la nació escocesa la gent no s’hi hauria interessat gens. Allò que va motivar que apostessin per la independència va ser, en canvi, l’oposició al neoliberalisme, tot i que aquest terme no s’usés, necessàriament, de manera explícita. Gràcies a aquests esforços per dotar de contingut social la campanya del “Sí”, conclou Davidson, molta gent es va veure impulsada a recuperar la capacitat de mobilització que 10 anys abans havia generat massives protestes contra la guerra.

Molta gent a Catalunya continua dubtant sobre si la demanda independentista ha de formar part del programa de partits d’esquerres que apel·len a la justícia social i a la igualtat. El cas escocès, a través de l’experiència de la RIC, mostra que és possible que els dos ítems (social i nacional) vagin de la mà. La clau rau a preguntar-nos: Independència, per a què?

La lliçó escocesa és clara: malgrat perdre, el sobiranisme escocès va guanyar, i ho va fer en gran part gràcies a que l’esquerra va saltar al terreny de joc, sense por ni cotilles. Cert, el partit se li va fer curt, però tot i així van aconseguir que els opositors a la independència (liderats per Cameron) haguessin de rebaixar el to i fessin ofertes atractives per tal de re-convèncer alguns indecisos, els suficients per decantar novament la balança cap al costat del “No”. La lliçó, tanmateix, resta evident: per guanyar, cal convèncer. És l’hora dels arguments, i per tant, del «per a què».

Raül Romeva i Rueda

Publicat al diari ARA el 28 de març de 2015: http://www.ara.cat/opinio/Independencia-paper-esquerres_0_1329467090.html

About the Author: esquerresxsisi